El límit de quelcom, el llindar màxim d’una magnitud física, l’extrem on acaba el territori d’una illa, és la seva costa. Aquest contorn sinuós, ple d’entrants dolços i d’abruptes esquitxats per la mar és també el propi límit de la mar infinita. Una línia, un límit, dues visions, dues versions. Frontera de dos móns ben diferents: la terra que trepitges i vius enfront de la grandària de la mar, via d’escapament més evident i inexplorada. Tots dos dibuixant del seu perfil.

​

Cris Juanico ens proposa un recorregut musical intimista que transcorre per la línia física que perfila el límit territorial d’una illa com Menorca. Un paisatge de costa, roca, arena, mar i vent, amb un recorregut pausat en el que el músic tan prest contempla i canta a la mar propera i a l’hora immensament oberta (com volent fugir del propi aïllament) com ens passeja pel terra endins més personal de l’illa, amb vivències pròpies i raonaments amb l’entorn que el rodeja.

​

La mar salada i la terra de pols donen cabuda a un recull de cançons - triades d’entre els molts projectes que ha dut a terme amb Ja T’Ho Diré in en solitari - sobre desig, amor, melancolia, natura, mort, festa, sàtira, somnis, sentits, món i univers, vent, silenci, colors o compromís.